La transició d’Europa cap a un sistema alimentari sostenible

13.10.2021

No fa molts mesos, es parlava de la necessitat d’alimentar més de 9000 milions de persones en les pròximes dècades i les dificultats de provisió d’aliments com el repte més important de la humanitat, en un context de canvi climàtic i amb unes expectatives d’escassetat de recursos hídrics i energètics.

La irrupció de la pandèmia Covid19 ha posat en evidència la vulnerabilitat de la societat benestant, ja no es tracta de mitigar la fam en zones depauperades del planeta, els riscos es globalitzen i la riquesa i el desenvolupament no garanteixen la immunitat. Hem vist com, amb el model de comerç global, juntament amb les mercaderies, plagues i epidèmies s’escampen per tot el món.

La crisi climàtica es fa visible als països més rics d’Europa, que han patit inundacions catastròfiques, que fins ara semblaven circumscrites a països asiàtics i llunyans. Al mateix temps països freds com el Canadà o el nord-est de Rússia assoleixen temperatures superiors als 40 °C i el sud d’Europa i l’Àfrica pateixen episodis severs de sequera.

En aquest context, Europa ha posat en marxa l’estratègia Green Deal, amb l’objectiu de “transformar l’economia europea cap a un futur sostenible, sense deixar ningú enrere”.

Aquest pacte verd representa una gran aposta per la sostenibilitat, amb fites  ambicioses en termes de canvi climàtic, eliminació d’emissions i contaminants a l’aire i al sòl, promoció de l’economia circular i de l’ús eficient de l’energia i els recursos, i preservació i restauració dels ecosistemes i la biodiversitat. Sense perdre de vista el compromís amb la seguretat alimentària, com el dret a l’accés a aliments suficients, segurs i saludables per a tota la població, a través de l’estratègia “from farm to fork”.

La viabilitat del model econòmic i productiu depèn de la capacitat d’assumir els objectius de desenvolupament sostenible, com a única pauta possible a seguir.

S’ha d’avançar cap a un sistema alimentari sostenible, en termes ambientals, sense perdre de vista que la sostenibilitat ha d’incloure aspectes que no s’acostumen a tenir en compte com la viabilitat econòmica i la justícia social.

Aquests dies un conjunt de ramaders estan denunciant que se’ls paga el litre de llet cinc cèntims per sota del cost de producció, les darreres temporades molts productors de taronja valencians han renunciat a la collita perquè no poden competir amb els preus de mercat condicionats per les importacions que venen d’arreu, la majoria dels petits productors hortícoles només poden rendibilitzar la seva producció a través de la venda directa, el que afegeix la tasca de distribució a la feina de pagès.

La proliferació i l’extensió dels incendis, a més de veure’s afavorida per les condicions climàtiques, es deu en gran manera a la desaparició de terrenys conreats, que actuaven com a tallafocs, en benefici de superfície forestal que augmenta any rere any. Paral·lelament la impossibilitat de treure rendiment econòmic del bosc, n’impedeix la gestió incrementant el risc de foc.

Malgrat aquest panorama es dóna la paradoxa que el sector alimentari, en el seu conjunt, no és percebut per la societat com a solució sinó com a part rellevant del problema, i es qüestiona des de diversos àmbits la producció i transformació dels aliments com a font de desequilibris ecològics, sense tenir en compte, que no només la disponibilitat d’aliments depèn directament d’aquest sector, sinó que un sistema alimentari sostenible pot contribuir positivament a la resolució de moltes de les amenaces ambientals.

Però més enllà de la influència sobre el medi de la producció d’aliments, s’ha de tenir present que la sostenibilitat del sistema alimentari només serà possible assegurant una rendibilitat econòmica que garanteixi uns guanys que compensin l’activitat, alhora que permetin unes condicions de treball i uns sous dignes, altrament es continuaran tancant explotacions ramaderes i abandonant camps de conreu. El dret als aliments no es pot basar en una política de preus baixos, s’han d’implementar altres mecanismes per garantir l’accés de totes les persones a una alimentació suficient i saludable, pagant uns preus que garanteixin uns guanys raonables als productors i treballadors del sector alimentari.

S’ha d’evitar el malbaratament d’aliments i potenciar el consum de productes de proximitat, per contribuir a la disminució de la petjada de carboni, i facilitar l’accés a aliments més nutritius i saludables. Per això s’ha de garantir la continuïtat de les produccions locals, fent èmfasi en la necessitat de formació de treballadors per al sector, i millorant les condicions de treball per fer-lo atractiu per als joves que s’han d’integrar al sistema productiu.

Els reptes són enormes, i les vies per enfrontar-los molt diverses, l’assoliment d’aquestes fites requereix una innovació contínua, establint ecosistemes innovadors destinats a incentivar i accelerar el desenvolupament tecnològic, afavorint la recerca col·laborativa i pluridisciplinària per trobar solucions als problemes existents i emergents. La Xarxa d’Innovació Alimentària treballa en aquesta direcció, dissenyant metodologies innovadores per identificar els reptes, elaborar projectes complexos i facilitar la implementació de solucions a través d’un flux eficaç del coneixement.


Dra. Carmen Carretero Romay

Directora de la XIA
Catedràtica de Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Girona